24/09/2014 – El porter d’Arenys de Mar s’ha convertit amb les seves intervencions en un dels jugadors més en forma de la LNFS.
Dídac Plana passa per un moment dolç. Amb 24 anys, el porter maresmenc afronta la seva setena temporada a l’elit del futbol sala espanyol. Des que Dídac va fer el salt, completant el seu primer any a Divisió d’Honor a les files del Gestesa Guadalajara (2008), la seva progressió ha estat meteòrica.
A Saragossa, Dídac Plana cremar una etapa més en la seva evolució com a jugador. Ara a Marfil, el porter ja ha deixat definitivament enrere el cartell de jove promesa, per convertir-se en tot un referent, tant pel club com per la lliga. Actualment, Dídac és l’únic porter català titular a la LNFS. En tota la competició, només n’hi ha dos: ell i Boris, del Peñíscola.
Després de dues jornades disputades, el jugador de Marfil és el tercer porter menys golejat del campionat, tot i la feina que ha tingut sota pals. L’últim partit de lliga a la pista de l’Uruguay Tenerife (2-5) només va servir per confirmar l’estat de gràcia pel que passa el ‘21’ d’Arenys.
Una actuació perfecta a Tenerife t’ha tornat a situar en boca de tots. Com vas viure el partit sota pals?
Bé, va ser un partit una mica complicat per nosaltres. No vam estar al nostre millor nivell. A l’inici vam començar guanyant perquè l’Uruguay ens va donar facilitats en dues jugades d’estratègia, però les seves arribades eren constants i perilloses. A nivell personal vaig acabar content, perquè crec que vaig fer un bon paper. A nivell de l’equip, durant la setmana hem estat parlant que no sempre podrem tenir aquesta sort d’aguantar les envestides del rival. El més important és guanyar tres punts en una pista que serà molt complicada per tothom. Nosaltres ja ens ho hem tret de sobre i ara toca pensar en el Jaén.
A Tenerife et vas divertir o, pel contrari, vas patir força?
Home, se sol patir bastant en partits així. No deixes de ser l’últim home i si et superen en moltes ocasions, doncs saps que perds segur. Encara que estiguis concentrat i que estiguis fent una molt bona actuació, doncs tota l’estona estàs ficat en un cercle de patiment constant. Per altra banda, els porters ja hi estem acostumats a això, i fins i tot ens pot agradar en certs moments. Sobretot quan l’equip no acaba d’estar fi, a la porteria es pateix molt.
Per tant, t’agrada ser menys protagonista, si és possible?
Qualsevol porter et dirà que sí. I jo també t’ho diré. Per altra banda, sóc conscient de l’equip on jugo i sé que mai passaré desapercebut, perquè el nostre estil és molt ofensiu i l’equip contrari sempre tindrà deu o quinze arribades perilloses. No importa qui sigui. El més important és estar preparat per resoldre un contraatac o qualsevol ocasió. A vegades sí que pots viure partits més tranquils, però mai t’escapes d’una dinàmica d’alerta constant.
Ha canviat la fortalesa mental de Dídac Plana des que juga a Santa Coloma?
Crec que amb el pas de les temporades m’he fet més fort i he anat madurant. A Marfil, des del primer dia s’ha confiat molt en mi. En Xavi ha comptat amb mi i m’ha transmès molta confiança. A nivell de fortalesa mental i concentració, crec que des que estic aquí he pogut treballar molts aspectes que abans em mancaven. La línia ha de ser aquesta. Estar sempre concentrat, no abaixar el cap quan comets una errada i intentar aparèixer sempre que el rival s’acosta.
Al vestidor sentiu que l’entorn ja us exigeix estar a la zona alta?
Bé, la trajectòria de l’any passat ha de tenir alguna repercussió. Intentar competir cada partit ha de ser la nostra fixació. Inclús en alguns entrenaments, en dies que estem cansats o que no ens surten les coses, veiem que si no anem al màxim no som ningú. Nosaltres estem obligats a córrer totes les pilotes. Sí que és cert que l’afició va viure una experiència molt maca l’any passat. Ara nosaltres tenim una missió, que és demostrar que podem tornar a competir igual que la temporada passada.
T’ha anat bé l’arribada d’Álex Pérez per tornar a posar el comptador a zero i motivar-te encara més per seguir sent titular?
Aquest any la meva parella a la porteria ha canviat. Ha marxat l’Isaac i ha vingut l’Álex, que és un porter que treballa molt bé i que m’exigeix molt. Tampoc he notat un canvi, pel que fa a l’exigència. L’Isaac, tot i no comptar amb minuts, durant la setmana em feia treballar molt. La competència era altíssima. Aquest any crec que hem tornat a encertar amb l’Álex, perquè és un noi que també treballa molt.
Estem passant per una època on els debats a la porteria estan de moda, sobretot al futbol onze. Fins a quin punt per un porter és important sentir que és la primera opció de l’entrenador?
Penso que això és bastant relatiu. Hi ha casos i casos. Ho estem veient a la porteria del Madrid, i també ho hem viscut en el nostre esport, quan a la porteria del Barça es va produir un canvi de rols entre Paco Sedano i Cristian. Al cap i a la fi, tot depèn dels entrenaments i de la confiança que et tingui l’entrenador. Jo penso que quants més partits jugui un porter, més fàcil és que agafi confiança i el nivell mental que s’ha de tenir per competir. Això no vol dir que no es puguin trobar a dos porters que puguin compaginar titularitats durant l’any, fent rotacions.
És difícil aïllar-se en pistes contràries amb ambients complicats i a vegades hostils?
Jo m’ho prenc sempre com un al·licient més. Saps que has de jugar allà sí o sí. És igual que hi hagi deu persones o dues mil. Si tens davant a dos mil aficionats que t’insulten i et posen pressió a sobre, doncs t’ho pots prendre de dues maneres. Lamentar-te i pensar: quina mala jugada! O bé que tens una oportunitat de demostrar a tota aquella gent que ets un porter de garanties i de primer nivell. Jo sempre m’ho intento prendre així. Crec que a pocs jugadors ens costa jugar en camps complicats, perquè això sempre et convida a demostrar coses i a fer-ho bé. Només has de procurar que els crits dels aficionats no et desconcentrin i fer la mateixa feina que fas a porta tancada durant la setmana.
Què fa un porter per mantenir-se actiu mentre el seu equip ataca?
És cert que en el 90 per cent dels atacs, un porter no intervé en el joc. Però només hi ha 40 metres d’una àrea a l’altra i, per tant, en dos segons pots tenir a l’enemic al davant. Jo sempre intento seguir la pilota visualment, parlar amb els companys, animar-los i intentar preveure què pot passar en una jugada per intentar anticipar-te a aquella acció. Estar connectat és el més important, i alhora el més difícil.
Ara mateix ets l’únic porter català titular en un equip de la LNFS. Et sents afortunat?
Home, penso que ara la situació és aquesta, però aquí a Catalunya sempre hi ha hagut bons porters. Personalment jo estic encantat de ser titular a Marfil i ser l’únic català que ho pot ser, però m’agradaria que sorgeixin més porters i que hi hagués més participació catalana. Crec que a Catalunya tenim un bon planter de jugadors.
Quina ha estat la teva evolució tècnica des del debut a Primera fins ara?
La veritat és que l’estil de joc i el futbol sala va evolucionant. En un equip et demanen unes qüestions i en altres doncs d’altres de diferents. Jo sóc una persona que intento sempre fixar-me en els detalls. Quan veig un partit de futbol sala em centro sobretot en observar als porters. Simplement em fixo com treballen i si puc aprofitar alguna cosa d’ells.
Sobretot he notat que he millorat des que treballo amb l’entrenador específic de porters de Marfil. Això no ho havia pogut tenir en els cinc anys que vaig estar a Guadalajara i Saragossa. Sempre entrenàvem amb l’equip. Aquí fem una sessió a la setmana de treball específic i durant cada entrenament també tenim al Ginés a sobre per corregir cada errada. Això és la clau. Per mi és un error garrafal que els clubs no tinguin un entrenador de porters, perquè és una faceta del joc totalment diferent. Els clubs estan com estan a nivell econòmic i no tots tenen l’oportunitat de poder-ho fer. Aquesta va ser una de les causes que em va portar a venir a Marfil, l’entrenador de porters.
Per acabar, quin desig personal i col·lectiu té Dídac Plana per aquesta temporada 2014-2015?
Hem de ser realistes i saber fins a on podem arribar. Sempre he dit que mai pots renunciar a un partit abans de jugar-lo. Primer perquè Marfil ja ha guanyat a equips definits com invencibles o impossibles de vèncer. I segon perquè el nostre equip té molta qualitat. Als companys sempre els repeteixo que el rival és molt bo, però que nosaltres també ho som. Pel que fa als objectius, en l’àmbit col·lectiu hem de competir cada partit, i així podrem estar a la zona alta. A nivell personal vull seguir millorant i progressant, i a partir d’aquí ja es veurà què passa.
