Un grup de dones del carrer Menorca van iniciar un moviment de protesta veïnal que va revolucionar la ciutat
El 2 d’agost de 1973, Santa Coloma de Gramenet va viure un esdeveniment que marcaria un abans i un després en la història de les reivindicacions veïnals: el primer segrest d’un autobús al barri de Can Franquesa. Un grup de dones del carrer Menorca, cansades de la manca de serveis de transport que connectessin la part alta del barri amb la resta de la ciutat, va decidir prendre mesures dràstiques per fer sentir la seva veu. Aquestes veïnes, que dia rere dia havien de caminar per carrers costeruts carregades amb les compres i acompanyades dels seus fills, van veure en el segrest de l’autobús de la línia 10 de TUSA l’única manera d’aconseguir una millora en la seva qualitat de vida.
Després de baixar a la parada de l’únic autobús que arribava a la part baixa del barri, van omplir el vehicle i, després de pagar el bitllet, van exigir al conductor que pujés fins al seu carrer. Aquest, sorprès per la demanda, va preguntar què passaria si es negava, al que les dones van respondre amb determinació que «ja ho veurien». El conductor, davant la insistència de les veïnes, va decidir enfilar-se fins al carrer Menorca, on l’autobús va quedar aturat fins que la policia va arribar. Els agents, armats amb metralletes, van intentar dissuadir les dones, però aquestes es van plantar, argumentant que no eren delinqüents i que només volien parlar amb l’alcalde per exposar la seva situació. Finalment, algunes d’elles van ser traslladades en jeep fins a la caserna de la Guardia Civil, on van ser interrogades. Dues de les participants van ser jutjades i condemnades a pagar una multa de 394 pessetes, però la seva acció va posar de manifest la necessitat urgent de millorar les infraestructures del barri.
Aquest segrest formava part d’una sèrie d’accions reivindicatives que havien començat uns dies abans, el 26 de juliol, quan unes cent dones i nens del carrer Menorca van tallar els accessos a Can Franquesa per reclamar que la línia 10 allargués el seu recorregut fins al seu barri. Tot i les promeses de les autoritats, el problema no es va solucionar i les veïnes es van veure obligades a recórrer al segrest com a últim recurs. Aquest fet, però, no va aconseguir el seu objectiu immediat: la part alta de Can Franquesa va continuar incomunicada durant molt de temps, malgrat les protestes i la determinació de les veïnes.
En aquells anys, la situació a Santa Coloma era difícil, amb una forta repressió franquista que feia que qualsevol tipus de mobilització fos un acte de valentia. Les associacions de veïns encara no estaven legalitzades, i les comissions de barri operaven de manera clandestina per intentar millorar les condicions de vida dels residents. En aquest context, el segrest de l’autobús de Can Franquesa va ser un acte significatiu, un exemple de la lluita veïnal per aconseguir drets bàsics com el transport públic.
Les Oliveres
Paral·lelament, al barri de Les Oliveres es vivia una situació similar. Les famílies obreres, moltes d’elles sense recursos per tenir cotxe, depenien completament del transport públic per desplaçar-se fins a Santa Coloma i, sobretot, per arribar a les seves feines a Barcelona. Per això, la lluita per millorar el servei de la línia 203, que connectava Les Oliveres amb la plaça Orfila, va ser una de les principals reivindicacions dels veïns. Aquesta línia era vital per connectar el barri amb la línia 1 del metro a Sant Andreu, un trajecte indispensable per als treballadors.
Quan l’ajuntament va ignorar les peticions dels veïns, la comissió de barri va organitzar el segrest de l’autobús 203. Amb molta cautela per evitar ser descoberts, un gran nombre de veïns es va reunir a la plaça Orfila, van omplir l’autobús i el van conduir fins a Les Oliveres. Aquell dia es van segrestar tres autobusos, que van ser retinguts fins a la nit. La protesta no va ser dissolta immediatament per la policia, que no va poder aturar l’efecte sorpresa de l’acció. Tot i que inicialment no es va aconseguir la promesa d’una millora, dues setmanes després els segrestos es van repetir, i aquesta vegada sí que van tenir èxit. A partir del 30 de març de 1973, la línia 203 va començar a arribar a Les Oliveres, un triomf per als veïns que van veure com les seves demandes eren finalment escoltades.
Aquestes mobilitzacions van ser només el començament d’una llarga lluita per la millora dels serveis de transport a Santa Coloma. Els anys següents van estar marcats per més protestes, com les que van tenir lloc a Can Franquesa el 19 de juny de 1976, quan uns dos-cents veïns van segrestar tres vehicles de la línia 230 per reclamar una connexió directa amb el metro. La línia 230, que connectava l’avinguda Ramon Berenguer amb la parada de Torres i Bages, es va convertir en el centre de les reivindicacions del barri, però la companyia Transports de Barcelona argumentava que era impossible allargar el recorregut pels camins accidentats de la zona. Malgrat les dificultats, les protestes van continuar, amb els veïns organitzant noves accions fins que, finalment, es van aconseguir algunes millores.
Últim episodi
L’últim gran segrest d’autobusos a Santa Coloma va tenir lloc a Les Oliveres el 1983, coincidint amb l’arribada de la línia 1 del metro a la ciutat. Els veïns temien que la línia 203 desaparegués, i per assegurar la seva continuïtat, van segrestar cinc autobusos, retenint-los durant gairebé vint hores. Aquesta acció va ser l’última d’una sèrie de mobilitzacions que havien començat una dècada abans i que havien posat de manifest la determinació dels veïns de Santa Coloma per aconseguir serveis bàsics en els seus barris.
Aquests esdeveniments han quedat gravats en la memòria col·lectiva de la ciutat com un exemple de la lluita veïnal per drets bàsics com la mobilitat i l’accés als serveis públics. Avui, el mural de les dones del 203 a Les Oliveres serveix com a recordatori diari d’aquesta història de perseverança i resistència.
