01/12/2015 – Quatre capellans van començar la revolució cap a la Santa Coloma actual.
Era tant la gentada, que la Diòcesi de Barcelona va haver de crear quatre nous temples de pressa i corrent: Singuerlín, Riu-Centre, Raval i Fondo. D’això fa ara 50 anys, aniversari que ha quedat eclipsat pel Centenari de la construcció de l’Església Major. El Opistado va encarregar la pastoral a quatre capellans joves, amics de seminari: Salvador Cabré, Joan Trias, Josep Esquirol i Jaume P. Sayrach. Els quatre els van enviar a atendre la demanda de casaments i batejos, comunions i enterraments, i van acabar traient l’Església al carrer i agitant la consciència social dels colomencs i colomenques.
Sayrach, sacerdot de Joan Baptista del Fondo, recorda: “Hi havia un veritable assalt dels despatxos parroquials de l’Església Major i la de Santa Rosa, pel que els seus rectors, Tomás Solana i Joan Mata,
van reclamar noves parròquies”.
La ciutat havia passat de 60.000 a 120.000 habitants a principis dels 60. Un fenomen similar es registrava en altres localitats del cinturó de Barcelona i naixien els suburbis, sense res de res: ni llum, ni aigua, ni clavegueres, ni sanitat, ni escoles, ni transport.
Davant d’aquest panorama, els quatre capellans, que s’havien alimentat de la teologia europea del Concili Vaticà II, van prendre una decisió atrevida, van sortir al carrer a treballar pels altres, en comptes d’esperar que la gent anés a ells, com era tradicional en els centres catòlics de l’època.
“No somos bestias ni máquinas”
A cada església va néixer un centre social, que tant suport van prestar als nouvinguts, i les associacions de veïns, que van començar a reclamar serveis, i les JOC, que es preocupaven de la salvació a l’altra vida i, al mateix temps, de les injustícies terrenals, i la mítica revista Grama, portaveu de tot aquest moviment progressista. ‘No somos bestias ni máquinas, somos personas humanas. Somos hijos de Dios’, deia la pancarta que presidia el centre del Fondo.
I va arribar Lluís Hernández -i d’altres-, acabat d’expulsar de l’Equador, que es va fer càrrec de la parròquia de Les Oliveres. D’aquest corrent van sortir els polítics que protagonitzarien la transició a la democràcia i la transformació de Santa Coloma, amb Hernández ja com alcalde i Sayrach, com a regidor d’Urbanisme.
¿Què en queda d’aquell moviment popular? Sayrach afirma que un rerefons humà. “Queden centenars o milers de persones a les quals en aquella època se’ls va donar un fons humà, de llibertat i solidaritat i obertura d’esperit”.
